Marítim Bar: còctel irrepetible, república independent.

Article d’Eudald Camps publicat originalment a [UT]

Fotos: Andrea Ferrés

Vuit dècades a la proa de Cadaqués donen per a molt: per veure a Dalí amarrar la barca directament a la terrassa del Marítim o a Duchamp cercant nous contrincants pels escacs després de derrotar als habituals del Meliton; per fer unes canyes amb Kirk Douglas i Yul Brynner aprofitant una pausa en el rodatge de «La luz del fin del mundo» o per destil·lar les hores amb autors imprescindibles com Lanfranco Bombelli i Richard Hamilton; per descobrir aspectes ocults de la creació contemporània de la mà d’artistes com Alfredo Jaar, Antoni Muntadas, Max Bill i Tacita Dean o per profanar la vida secreta d’escriptors com Vargas Llosa i García Márquez (Josep Pla ja es profanava tot sol); per descobrir, fascinats, que el Jesucrist imaginat per Pasolini (L’evangeli segons sant Mateu) no era el fill de Déu sinó que es tractava d’Enrique Irazoqui, client assidu del Marítim i figurant imprescindible d’una terrassa que no seria la mateixa sense ell… Gairebé un segle desfilant per l’escenografia d’un bar impossible d’abastar a no ser, és clar, que assagem de fer com Pere Figueras (Cadaqués, 1921) i ens limitem a assaborir-lo lentament, com s’hauria de degustar la vida o un còctel irrepetible.